GAES, dones
que estudien la terra
“Un recorregut per diferents disciplines de les ciències
de la terra de la mà de dotze dones valuoses i valentes”.
 |
Mary Anning
Vida
insòlita gravada en pedra
 |
| Mary Anning |
A principis del segle XIX,
quan el col·leccionisme de fòssils era un passatemps i la paleontologia encara
no havia estat batejada com a ciència, una dona soltera, de classe baixa i
sense formació, va fer troballes que la van introduir en els debats de l’elit
científica. En aquests anys, s’assentaven els fonaments de la geologia amb la
recentment creada Societat Geològica de Londres (1807), un selecte club que
fins al 1919 no va acceptar entre els seus membres la “Mare de la paleontologia
” ni cap altra dona.
Mary Anning va néixer l’any 1799 a Lyme Regis, una localitat costanera d’Anglaterra que, 200 milions d’anys abans, ocupava una posició pròxima a l’equador sota les aigües d’una mar tropical. Les roques dels penya-segats, entre els quals va transcórrer la vida de Mary, eren rics en fòssils del Juràssic, que el seu pare recol·lectava per a completar els ingressos familiars. La seva prematura mort, quan ella tenia només onze anys, va abocar la família a vendre curiositats (ammonits i belemnits) per a subsistir. Dels deu fills del matrimoni, només ella i el seu germà Joseph van sobreviure a la infància. La fortuna els va somriure quan Joseph va trobar el crani del que semblava un cocodril. Després d’un any d’incansable cerca, Mary va aconseguir desenterrar el cos de l’estranya criatura de més de cinc metres de longitud, el primer ictiosaure.
El rèptil marí va cridar l’atenció dels cercles científics de Londres i la reputació dels Anning va ugmentar.
No obstant això, els
ingressos eren minsos i la professió, perillosa. Requeria caminar sota
penya-segats dels què es produïen freqüents caigudes de roques i Joseph va
abandonar l’ofici. El 1820, Mary va trobar l’esquelet d’un nou rèptil marí, un
plesiosaure. El seu coll extremadament llarg va aixecar les sospites de
l’anatomista Georges Cuvier, que va suggerir que era una falsificació. Resolta
la controvèrsia, Cuvier va rectificar i la botiga de Mary va començar a ser
freqüentada per geòlegs i col·leccionistes internacionals.
Va aprendre sobre fòssils de manera autodidacta: copiava articles científics, feia il·lustracions, disseccionava peixos i sèpies… No obstant això, els seus coetanis atribuïen els seus mèrits a un favor diví, perquè amb un any d’edat va ser la miraculosa supervivent de l’impacte d’un llamp. Mary era conscient que els “cavallers de la ciència ” la utilitzaven per a guanyar prestigi sense esmentar-la i aquesta situació no va canviar fins al 1828, quan va localitzar el primer esquelet de pterosaure fora d’Alemanya i el geòleg William Buckland li va atorgar l’autoria de la troballa.
Anning va morir de càncer molt jove, amb quaranta-set anys. Les seves troballes van evidenciar que, en eres anteriors, la Terra va estar habitada per espècies molt diferents de les actuals, la qual cosa va qüestionar les teories creacionistes i va assentar les bases de la teoria de l’evolució que Darwin formularia 50 anys després. I, encara que la seva obra es va fer al marge de les institucions, el seu nom va quedar-hi gravat. A l’església de Lyme Regis es va construir un vitrall “en commemoració de la seva capacitat per a fomentar la ciència de la geologia ” i la Societat Geològica de Londres va publicar un panegíric, el primer dedicat a una dona i l’únic a algú que no n’havia format part. La humil Mary Anning havia aconseguit passar a la història.
“El món m’ha
utilitzat amb tan poca
consideració que m’ha
fet sospitar de qualsevol
persona”
Florence Bascom
La
geòloga que ens va obrir el camí
 |
| Florence Bascon |
Malgrat el seu aspecte
fràgil de musa del Romanticisme, Florence Bascom va ser una dona moderna i
singular, tant que va trencar en mil bocins el sostre de vidre de les societats
científiques americanes per a obrir-nos una finestra a totes les geòlogues que
vam arribar després.
No endebades va ser filla d’una sufragista, mestra vocacional, que va donar a llum la Florence a la verda localitat de Williamstown (Massachusetts), el 14 de juliol de 1862. De petita, Florence va presentar grans dots per a l’estudi i l’observació, així com una curiositat innata per la natura. Amb vint-i-cinc anys era graduada en Art i Lletres i en Ciències, i tenia un màster en Geologia per la Universitat de Wisconsin. Tot això superant nombroses dificultats, ja que li estava prohibit l’accés a la biblioteca i a determinades classes reservades en exclusiva per als homes.
Florence Bascom es va apassionar tant per les ciències de la Terra que va voler fer un pas més. Va obtenir el seu doctorat en Geologia a l’any 1893 per la Universitat Johns Hopkins, rebent les classes darrere d’una pantalla per a no distreure els seus companys. La seva tesi no va ser intranscendent, ja que va tirar per terra nombrosos estudis precedents. Florence no només va posar en marxa noves tècniques per a l’estudi de les roques (petrografia) sinó que va reclassificar un bon grapat de roques i minerals que no eren el que semblaven. La dissertació de Florence en presentar la seva tesi va ser tan brillant que a l’acte va ser elegida membre de la Societat Geològica d’Amèrica; la segona dona a aconseguir-ho
Però encara hauria de trencar noves barreres. Els seus importants avenços en els camps de la cristal·lografia, la mineralogia i la petrografia van cridar l’atenció del Servei Geològic dels Estats Units (USGS) que, per primera vegada en la seva història, va fitxar una dona. La senyoreta Bascom es va arromangar les faldilles per a estudiar els afloraments dels Apalatxes, la costa americana de l’Atlàntic i els curiosos dipòsits hidrotermals de Yellowstone, liderant equips de recerca capdavanters. Tal va ser la seva activitat científica que l’“American Men of Science ” la va nomenar geòloga quatre estrelles el 1906.
Però el més important que cal destacar de Florence és el seu apadrinament, la seva obstinació per formar futures geòlogues i escampar pel camp americà les primeres llavors del que seria una brillant generació de dones. A les albors del segle XX, Florence Bascom va iniciar aquesta cadena de transmissió que es va muntant baula rere baula, amb l’experiència de les pioneres i la il·lusió de les principiants.
El seu nom roman per a la posteritat en un bell cràter de Venus, en un asteroide que orbita pel sistema solar i entre les gèlides aigües d’un llac glacial de Wisconsin.
“El fascinant de qualsevol
recerca no és l’èxit, sinó
el camí”
Inge Lehmann
El
batec del sòlid cor de la Terra
 |
| Inge Lehmann |
La invenció del sismògraf
modern, el 1880, va provocar que les especulacions sobre l’interior de la Terra
anessin caient com un castell de cartes. En aquesta mateixa dècada, en la qual
la ciència continuava sent territori hostil per a les dones, va néixer la
científica que resoldria l’última gran incògnita: l’estructura del nucli
terrestre.
Al 1888, una rellevant família de Copenhaguen rebia a qui, encara sense saber-ho, seria el seu membre més il·lustre: Inge Lehmann. La nena va ser educada en l’ambient igualitari d’una escola mixta i progressista. Aquest entorn, anòmal per a l’època, va empènyer Inge a desenvolupar-se plenament, però no va poder evitar que anys més tard es topés de cara amb la realitat.
Va estudiar Matemàtiques a les universitats de Copenhaguen i Cambridge. Després de llicenciar-se, va començar a treballar en una oficina d’assegurances fins que, a l’any 1925, va ser contractada per a instal·lar els primers observatoris sismològics de Dinamarca i Groenlàndia. D’aquesta manera fortuïta, s’especialitza en sismologia en un país pràcticament asísmic però, com més endavant sabria, amb un emplaçament idoni per al registre de terratrèmols ocorreguts en zones geològicament actives i distants de la Terra, com el Pacífic Sud.
Al 1927, fa estades en centres de recerca d’Alemanya, França, els Països Baixos i Bèlgica que li permeten contactar amb grans especialistes de l’època, com Beno Gutenberg. Després del seu periple europeu, Inge és nomenada primera cap del Departament de Sismologia del Reial Institut Geodèsic Danès. Era l’encarregada del manteniment i la reparació dels equips, així com d’interpretarels sismogrames i publicar els butlletins de dades. Treballava pràcticament en solitari, la qual cosa li va brindar un coneixement inigualable dels patrons que dibuixaven les ones sísmiques en travessar la Terra.
Encara que fer treballs científics no era una de les seves funcions, Inge estava intrigada pel fet que les ones P no es comportessin segons l’estructura fins aquell moment coneguda. Va començar a sospitar que alguna cosa més s’amagava en el nucli líquid de la Terra en observar els diferents patrons de desviació i canvi de velocitat que experimentaven les ones que aconseguien travessar-lo. Al 1929,
un gran terratrèmol va
sacsejar Nova Zelanda i li va oferir la clau del problema. Després d’anys de
conscienciosa anàlisi, el 1936 va publicar un article el breu títol del qual
(P’) no permetia intuir la revolució que produiria. Inge hi descriu una nova
discontinuïtat sísmica en l’estructura de la Terra, una nova frontera que
separava el ja conegut nucli extern líquid d’un desconegut nucli intern sòlid.
Després d’aquest gran descobriment, Inge va continuar investigant i es va convertir en una de les majors expertes mundials en el mantell terrestre. Respectada internacionalment, el 1953 es va jubilar del seu lloc en l’observatori i es va dedicar a viatjar pel món per a col·laborar allí on la reclamaven. Va ser la primera dona que va rebre la medalla William Bowie, el guardó més important en geofísica, per ser “la mestra d’un art negre per al qual un ordinador mai no podrà ser substitut”; una frase gairebé esotèrica que reflectia l’anàlisi minuciosa i els mitjans rudimentaris amb els quals Inge va donar resposta a grans interrogants científics d’una època predigital. Va morir el 1993, als cent-quatre anys, a l’asísmica Dinamarca.
“Mai vaig percebre
diferències entre
l’intel·lecte de nens i
nenes, la qual cosa em
va provocar una certa
decepció quan vaig
comprovar que aquesta no
era
l’actitud general”
Marguerite Thomas Williams
She
had a dream
 |
| Marguerite Thomas Wiliams |
Les vores del riu Anacostia van
ser lloc d’assentament de nombroses tribus d’indis natius nord-americans. El
riu flueix amb mandra travessant la ciutat de Washington, per desembocar al riu
Potomac, deixant-li també com a ofrena una gran càrrega de sediments. La
dinàmica fluvial de la petita conca hidrològica de l’Anacostia va ser objecte
de la tesi doctoral d’una dona singular: Marguerite Thomas Williams, la primera
persona afroamericana que va aconseguir un doctorat en Geologia. Era l’any
1942, en plena Guerra Mundial, quan els drets de la població negra dels EUA
encara no estaven sobre paper. Faltaven tretze anys perquè una altra dona de
color, Rosa Parks, es negués a cedir el seu seient de l’autobús a un blanc i
encengués l’espurna del gran moviment pels drets civils dels ciutadans
afroamericans.
La Marguerite Thomas va néixer la vigília de Nadal del 1895 a Washington D.C. Filla d’Henry i Clara Thomas, va ser la menor d’una família nombrosa de sis germans. Va estudiar a l’Escola Normal per a Nenes de Color i va aconseguir una beca de la Universitat de Howard per fer-se mestra, objectiu que va assolir el 1916. Però els seus interessos anaven més enllà de les finestres de l’aula; la seva ment volava travessant rius, muntanyes, llacs i boscos, perquè la veritable passió de la jove Marguerite era la natura. D’aquesta manera, va compaginar el magisteri a l’escola elemental amb els estudis superiors de Ciències Naturals, acabant la seva llicenciatura a l’especialitat de Geologia l’any 1923.
El professor i biòleg afroamericà Ernest Everett va ser determinant en la seva carrera. Va prendre la decisió d’apadrinar i dirigir la carrera científica de dues noies de color: Roger Arliner (primera doctora afroamericana en Zoologia) i Marguerite Thomas. El Dr. Everett faria constar l’alta qualificació acadèmica de Marguerite, la seva agudesa per a la ciència i el sentit crític amb les seves reflexions. D’aquesta manera, Marguerite va aconseguir una plaça fixa a l’Escola Miner de Mestres, el principal centre universitari de formació del professorat negre que molts anys després seria absorbit per la Universitat del Districte de Columbia. Allà va liderar durant una dècada el Departament de Geologia, i va impartir classes a joves universitaris segregats pel color de la seva pell.
A la dissertació de la seva tesi sobre el riu Anacostia, Marguerite Thomas va apuntar que la virulència del riu, reflectida en tràgiques inundacions, estava lligada a la transformació humana de la seva conca de drenatge: desforestació, agricultura intensiva, urbanització, etc. Marguerite no només va ser una visionària sobre la rellevància de l’activitat humana com a agent geomorfològic, sinó que va despertar una nova manera d’entendre els processos geològics. 60 anys després d’aquella tesi, en ple segle XXI, la comunitat científica es veu a la tessitura de plantejar un nou període geològic: l’Antropocè, l’edat dels humans.
Mentre els grans escaladors del món coronaven cims mai trepitjats, com el de l’Everest, una dona negra va arribar, amb el seu esforç i la seva perseverança, a una cimera encara més difícil: la que trenca prejudicis, desigualtats i racisme.
“Ser dona, negra i geòloga
era
un repte grandíssim
en
aquells temps de
postguerra”
Dorothy
Hill
L’amazona del mar del Corall
 |
| Dorithy Hill |
Dorothy Hill va néixer el 10 de setembre de 1907 a Brisbane, una ciutat cosmopolita banyada per les nítides aigües del mar del Corall. Va ser la tercera de set germans i va créixer en una modesta família sense cap relació amb la ciència. Segons els records familiars, Dorothy tenia una ment molt desperta i va començar a destacar en als estudis des de petita. La seva vida escolar es resumeix en una successió de beques i èxits que li permeten ingressar (amb disset anys) a la Facultat de Ciències de la Universitat de Queensland. Allà, la seva primigènia vocació cap a la química fa un tomb. Gràcies a la influència del professor H. C. Richards, un entusiasta geòleg molt apreciat pels alumnes, la Dorothy acaba graduant-se en Geologia el 1928. I ho fa de primera: amb una medalla d’or al mèrit excepcional.
La jove Hill no només va destacar en els
estudis, també ho va fer als esports. Va practicar l’atletisme, la natació, el
rem... I es va distingir a l’equip femení d’hoquei de la Universitat. Però si
hi ha una imatge simbòlica de Dorothy Hill és la ’amazona, ja que gran part del
seu treball de camp el va fer a lloms d’un cavall. Així es com va abordar la
seva primera investigació, cavalcant pels mars fòssils de l’oest australià a la
recerca dels afloraments de coralls carbonífers.
Dorothy Hill va marxar a Anglaterra al 1931
després d’aconseguir una beca per la Universitat de Cambridge per fer el
doctorat. La jove australiana va trobar les dreceres per relacionar-se amb els
grans paleontòlegs britànics de l’època. Va aconseguir una sòlida formació en
la seva temàtica, la paleontologia d’invertebrats marins, i va aplicar una
manera rigorosa d’abordar el treball científic que va seguir la resta de la
seva vida. En paral·lel, la vena aventurera de Dorothy la va empènyer pel verd
camp anglès: va aconseguir una llicència per pilotar avionetes i va participar
en carreres de cotxes com a conductora avançada. Va romandre a Anglaterra fins
al 1937, acceptant el reclam del seu estimat professor, el Dr. Richards, per
tornar a la seva universitat d’origen.
I aquí comença una carrera científica sense
competència, no només com a investigadora a la Universitat de Queensland, sinó com
a consultora per a la indústria del petroli gràcies als seus avançats
coneixements en estratigrafia. La seva fructífera trajectòria es va veure
únicament interrompuda durant la Segona Guerra Mundial, quan la Dorothy
s’allista al Servei Naval Australià per dirigir un equip de desxifrat i
codificació de missatges. De nou, la intrèpida Hill.
Aquesta gran amazona de la geologia va deixar
un llegat enorme d’articles científics i publicacions, així com una estela de primícies:
la primera professora d’una universitat australiana (1959) i la primera dona
presidenta de l’Acadèmia Australiana de les Ciències (1970). Va morir a
Brisbane el 23 d’abril de 1997.
“No cal esperar que
el món ens ofereixi el
que creiem que ens
mereixem”
Mary Leakey
El
Sol te la mida d’un peu humà (Heràclit)
 |
| Mary Leaky |
Al 1871, Charles Darwin va
escriure la següent frase premonitòria: És molt probable que els nostres
primers progenitors visquessin al continent africà. Avui sabem que les terres
baixes de la regió d’Àfar, a l’Àfrica negra oriental, van ser el nostre
bressol. Encara conservem a l’organisme els àtoms de sofre dels volcans del
Rift i les molècules d’aigua del Nil Blau. Els primers indicis d’aquest passat
africà els va revelar una eixerida paleoantropòloga anomenada Mary Leakey, un
segle després de la publicació de l’Origen de les Espècies.
Mary Leakey va néixer a
Londres, el 6 de febrer de 1913, al si d’una família nòmada i cosmopolita. El
seu pare va ser un conegut pintor d’aquarel·la que viatjava contínuament pel
món a la recerca de paisatges. Mary tenia onze anys quan va visitar la famosa
cova de Cromanyó, que li va despertar un gran interès per l’antropologia i la
prehistòria. Després de morir el seu pare, al 1926, Mary torna a Londres per començar
una escolarització tradicional que, inevitablement, va ser un rotund fracàs.
Aquesta dona, que en la seva vellesa va arribar a atresorar nou doctorats
honoris causa, amb prou feines va tenir formació acadèmica; tan sols va
assistir a uns cursos de geologia i arqueologia que li van permetre obrir-se
camí a l’univers de les expedicions científiques de l’època.
Curiosament, les habilitats de Mary pel dibuix, heretades del seu pare, van fer que se li obrissin les portes. Va ser una altra dona, la Dra. Gertrude Caton, qui li va proposar il·lustrar un dels seus treballs sobre una àrea fossilífera situada al nord d’Egipte. Així va ser com la jove Mary va quedar definitivament atrapada per l’indòmit continent africà. Allà també va trobar el seu gran amor, Louis Leakey, el fill d’uns missioners establerts a Kenya, que ja destacava pels seus treballs paleontològics. Es van casar el 1936, formalitzant una parella que va escriure les pàgines més brillants de la ciència sobre l’evolució humana.
El matí del 17 de juliol de 1959, a la gorja d’Olduvai (Tanzània), Mary va identificar entre sediments les magnífiques restes d’un humà fòssil. Aquest xicot, molt destre en la fabricació d’aparells, tenia ni mes ni menys que la increïble edat d’1,75 milions d’anys. L’Homo habilis es va mostrar al món amb un gran desplegament mediàtic, començant així un repartiment de papers a la vella usança. Mentre Mary quedava a càrrec del jaciment, treballant de manera constant, discreta i rigorosa, en Louis es va dedicar a viatjar pel món com l’estrella científica del moment. Els Leakey van aconseguir seduir la Societat Geogràfica Nacional, que es va convertir en mecenes de les excavacions africanes.
El 1972, després de la mort d’en Louis, Mary va quedar definitivament al comandament de la investigació. Aquesta etapa destaca per la seva enorme producció científica, el seu interès en la formació d’experts locals i per crear les bases d’una metodologia de treball de camp que han seguit les generacions posteriors.
Fregant la vellesa (1978) li va arribar la gran troballa de la seva carrera: les primeres petjades humanes; el rastre del mico curiós que va baixar de l’arbre per caminar dret sobre el terra. Les empremtes de Laetoli estaven impreses sobre les cendres volcàniques del Ngorongoro (Tanzània). L’Australopithecus afarensis, el nostre avantpassat remot, va fer de la Mary Leakey una llegenda universal.
“Les cendres de la
Marie Leakey dormen
escampades sobre les
terres ardents d’Olduvai,
bressolades pels nostres
ancestres”
Mareta
Nelle West
La
Lluna als nostres peus
 |
| Mareta Nelle West |
Quantes vegades es deu
haver dit “si m’ho demanes, et dono la Lluna? Mareta West no va donar la Lluna
a ningú, però la va estudiar i va decidir on posaria els peus el primer
astronauta a l’any 1969. Sense cap mena de dubte, el seu treball va suposar un
petit pas per a les geòlogues, però un gran salt per a la humanitat.
Nascuda l’any 1915 a l’estat d’Oklahoma (EUA), en una família de pioners estatunidencs. Els seus avis havien emigrat a l’oest diverses dècades abans, per assentar-se en territori dels indis, en el procés de repoblament de terres que va promoure l’Estat després del desplaçament dels indígenes americans. Mareta va créixer a les ciutats de Tulsa i d’Oklahoma i, quan tenia vint-i-dos anys, es va llicenciar en Geologia a la Universitat d’Oklahoma, on va ser membre de la sororitat Kappa Kappa Gamma.
Fou pionera no només per tradició familiar, sinó també per la seva tenacitat personal. En els inicis de la seva carrera, als anys quaranta, Mareta va treballar durant més de deu anys a la puixant indústria del petroli i del gas. Va ser la primera geòloga consultora d’Oklahoma abans d’esdevenir, l’any 1964, la primera dona contractada pel Servei Geològic dels Estat Units a Arizona.
Dos anys abans, en plena Guerra Freda amb l’antiga Unió Soviètica, el president John F. Kennedy havia pronunciat el discurs que hauria de ser el tret de sortida de la carrera dels Estats Units cap a la Lluna, quan la seva superfície i la seva geologia encara eren una gran incògnita. El desafiament dels EUA a l’URSS, que fins aquell moment havia demostrat la seva supremacia espacial, va convertir Mareta West en la primera astrogeòloga.
Fou l’única dona a l’Equip Experimental de Geologia de la NASA que va preparar el primer aterratge tripulat a la Lluna, la missió Apol·lo 11. Va participar en l’elaboració dels mapes que es van utilitzar en l’entrenament dels astronautes i fou la responsable de cartografiar i indicar el punt més idoni (al sud del Mar de la Tranquil·litat) on realitzaria l’allunatge el fràgil mòdul d’aterratge Eagle, on viatjaven Armstrong i Aldrin, el juliol de 1969.
Mareta va defensar sense reserves la recerca espacial com una via per a “desxifrar gran part d’allò que roman desconegut sobre el nostre propi planeta”. Després del retorn de l’Apol·lo 11, es va dedicar a l’estudi de la informació, les mostres de roques i les fotografies que els astronautes van recopilar, i va seguir involucrada, fins a la seva jubilació, en l’avaluació i la selecció d’emplaçaments per a l’allunatge per a les properes missions a la Lluna i a Mart. Va morir l’any 1998, gairebé 30 anys després del que va ser aquell gran desafiament científic i tecnològic. Després de la seva mort les seves cendres van viatjar a l’espai, aquell lloc que ella tant va somiar.
“Estudiar geologia atorga
una excel·lent perspectiva
i ajuda a comprendre que
una vida és tot just un
instant en la història del
nostre planeta”
Marie
Tharp
Llum
i taquígrafs per al fons oceànic
 |
| Marie Tharp |
Hi ha moments de la
història en què les persones amb idees que poden semblar esbojarrades trenquen
els esquemes establerts fins aquell moment i ens mostren una nova forma de
mirar i entendre el món. Marie Tharp va fer front a prejudicis i menyspreus per
a posar llum i color al 70% del nostre planeta, descobrint-nos els misteris que
romanien ocults sota l’aigua dels oceans.
Nascuda a Michigan (EUA) l’any 1920, en una família en què s’unien l’amor per les ciències i l’amor per les lletres. Va voler estudiar literatura, però només admetien homes, així que es va graduar en anglès i música. Era conscient del futur que li esperava sent dona: mestra, secretària o infermera; i va triar la primera opció. Tanmateix, l’any 1943, en plena II Guerra Mundial, després de l’atac a Pearl Harbor, l’escassetat d’homes va afavorir l’obertura de nous camps professionals. Llavors, Marie es va inscriure a un màster sobre la geologia del petroli i va treballar durant alguns anys en aquesta indústria com una de les primeres “Petroleum Geology Girls”.
L’any 1948 va deixar la seva feina a la petroliera i va provar sort a Nova York. Tot i els seus màsters en Geologia i Matemàtiques, només va poder optar a un lloc de treball com a delineant a la Universitat de Columbia. En aquells anys de Guerra Freda, el govern dels EUA va invertir grans quantitats de diners en l’estudi dels oceans i Marie es va dedicar, amb el geòleg Bruce Heezen, a localitzar avions militars enfonsats. Més tard, van començar a cartografiar el fons de l’Atlàntic Nord en una col·laboració que va durar 25 anys. Bruce adquiria les dades a bord del vaixell i Marie les interpretava a terra, perquè les dones tenien prohibit embarcar.
L’any 1953, mentre dibuixava, va descobrir que al mig de la dorsal Atlàntica hi havia una gran esquerda (rift) que, segons els seus càlculs, havia de ser enorme. Conscient que el descobriment era revolucionari, va comprovar diverses vegades els seus resultats. El seu company Bruce va menysprear inicialment la troballa qualificant-la de “converses de noies” i va haver de passar un any de fortes discussions i noves evidències per tal que finalment li donés la raó. El descobriment no era cap fotesa, donat que descartava la hipòtesi dominant de l’expansió terrestre i donava credibilitat a una teoria fins aquell moment menystinguda, la deriva continental.
Al mapa de l’Atlàntic Nord el van seguir els de l’Atlàntic Sud, de l’Índic, de l’Antàrtic i, finalment, el de la totalitat del fons oceànic al 1977. Els oceans mai no tornaran a ser una taca blava uniforme i monòtona. Els seus mapes van revolucionar el pensament geològic i van donar llum a la teoria de la tectònica de plaques. Tanmateix, la seva contribució va ser silenciada i la comunitat científica no va reconèixer els seus descobriments fins als anys noranta. Malgrat això, Marie no es va abandonar al desànim ni al ressentiment perquè tenia davant seu un repte emocionant: “Un llenç blanc per omplir amb extraordinàries possibilitats, un trencaclosques fascinant per bastir. Això passaria només una vegada a la vida, una vegada a la història del món. Hagués estat una oportunitat per a qualsevol persona, però de manera especial per a una dona de la dècada de 1940”. I va saber aprofitar l’oportunitat amb escreix.
“Els vaig deixar discutir i
em vaig dedicar a fer mapes.
Vaig corroborar la dita que
val més una imatge que mil
paraules”
Carmina
Virgili i Rodón
Un
ferm camí cap a la democràcia
 |
| Carmina Virgili i Roldón |
Alteracions sobtades i prolongades del clima han estat el detonant de cinc extincions massives al llarg de la història de la Terra. Carmina Virgili es va apassionar per la més gran de totes, la del Permià- Triàsic, que va provocar la desaparició del 96% de les espècies, ara fa uns 250 milions d’anys. El que potser no s’imaginava, estudiant les roques d’aquella època, és que ella mateixa seria el motor d’importants canvis en la nostra història recent.
Carmina va néixer l’any
1927 en una família benestant de Barcelona. Els seus pares es van preocupar que
rebés educació universitària quan encara no era habitual. Va cursar magisteri i
més tard es va llicenciar i doctorar (1956) en Ciències Naturals a la
Universitat de Barcelona, on va exercir com a professora. Amb la seva mare,
farmacèutica, va forjar una relació estreta després de compartir innumerables
jornades al camp, recollint plantes primer i fent observacions geològiques
després. En una de les seves sortides, un pagès que va veure la noia per la
muntanya se li va acostar i li va donar l’adreça d’una cosidora que li donaria
feina per a què pogués deixar de fer coses que no eren de senyoreta. Potser va
ser la primera vegada, però no l’última, que Carmina va haver d’enfrontar-se
als prejudicis de ser dona en un entorn d’homes.
A l’any 1963 va esdevenir la primera catedràtica de la Universitat d’Oviedo i la tercera d’Espanya. La seva presència insòlita i exòtica no va ser ben acollida en alguns claustres universitaris encara reticents a l’entrada de dones. Aquestes dificultats no van aconseguir limitar-la i va desenvolupar el seu lideratge fins i tot en un context advers. L’any 1968 es va traslladar a la Universitat Complutense de Madrid on va continuar donant classes fins que va ser nomenada degana de la Facultat de Ciències Geològiques, la primera d’una facultat espanyola.
Es va especialitzar en l’estratigrafia del Triàsic i del Permià, una època convulsa i de grans canvis, com el moment polític que li va tocar viure. En els darrers anys de la dictadura, Carmina va formar part de l’organització socialista clandestina i es va implicar en els canvis que s’estaven produint a la universitat. L’any 1982 va ocupar la Secretaria d’Estat d’Universitats i Recerca del primer govern de Felipe González i va redactar la Llei de Reforma Universitària i la Llei de la Ciència. Aquestes lleis van ser el revulsiu per a què l’obsoleta universitat franquista esdevingués una universitat més democràtica, compromesa amb la recerca i oberta a la societat. Va dimitir l’any 1985 pels problemes de salut de la seva mare. Alguns anys després va dirigir el Col·legi d’Espanya a París, on va dur a terme una incansable tasca de difusió cultural i l’any 1996 va reprendre la seva activitat política com a senadora.
La seva vàlua humana i científica li va permetre superar multitud de prejudicis de gènere, i va esdevenir un referent en assolir importants fites vetades a les dones. La seva passió per la geologia i la seva lluita per la democràcia i les llibertats li van valdre innumerables premis i reconeixements de diferents universitats i dels governs de França i Espanya. Va morir l’any 2014 i amb la donació del seu cos a la ciència va perpetuar, més enllà de la mort, el seu compromís amb la recerca.
“Em quedo amb la petita
satisfacció de pensar que
vaig contribuir a fer les
primeres sabates amb què
la nostra universitat va
començar el camí cap a la
seva autonomia”
María
Fernanda Campa Uranga, la Chata
Geologia
i revolució
 |
| Maria Fernanda Campa Uranga, la Chata |
Hi ha països on la
geologia està a flor de pell, i Mèxic n’és un. Banyat per dos grans oceans,
Mèxic rep els capricis de cinc plaques tectòniques que tenyeixen el seu
paisatge de volcans, com el gegantí Popocatépetl, i on els grans terratrèmols
han marcat la seva història passada i recent. Només en aquest revolucionari
context podia aparèixer una dona com La Chata Campa.
María Fernanda Campa Uranga neix a Ciutat de Mèxic el 22 de març de 1940, al si d’una família d’esquerres militant i combativa. El seu pare, Valentín Campa, va ser líder sindical del ferrocarril, i va passar la meitat de la seva vida a la presó. La seva mare, Consuelo Uranga (La Roja), va ser incansable en la lluita pels drets de la dona i fèrria defensora dels treballadors. També era una dona molt culta, que mantenia la família amb les seves traduccions del francès i l’anglès, a més de dirigir diversos diaris a la clandestinitat. Entre llibres, militància i referents femenins, es va forjar l’agitada personalitat de La Chata Campa.
Amb poc més de disset anys, María Fernanda va ingressar al Partit Comunista Mexicà, començant així una militància activa com a líder estudiantil, fet que li va permetre conèixer al mateix Che Guevara a Sierra Maestra. Durant la revolta dels estudiants de 1968, va tenir la desgràcia de viure en primera persona la matança de Tlatelolco, un genocidi que va marcar la historia mexicana del segle XX i que va deixar sobre la plaça de les Tres Cultures un regueró de diversos centenars de morts.
Després d’una brillant escolarització, La Chata va cursar els estudis d’Enginyeria Geològica a l’Institut Politècnic Nacional, esdevenint la primera dona del país amb aquest títol sota el braç. Com a geòloga, també va revolucionar el panorama. Va participar en la fundació de l’Institut Mexicà del Petroli i en la creació del Grup d’Enginyers Constitució 17, l’objectiu del qual era defensar la condició pública i inalienable de les riqueses del subsol. Va treballar durant anys en l’explotació de jaciments per a Pemex (Petrolis Mexicans), on va realitzar el seu doctorat el 1977. Va ser llavors quan La Chata va donar el pas cap a la docència, va fundar l’Escola de Ciències de la Terra a la Universitat de Taxco, per acabar com a professora a la Universitat Autònoma de Ciutat de Mèxic. La seva marca professional va ser la perseverança i la generositat. Durant el terratrèmol de 2017, ja molt gran, va liderar un grup d’investigadores per cartografiar els efectes de la sacsejada sísmica a Ciutat de Mèxic.
El gener de 2019, als setanta-vuit anys, va morir La Chata Campa. La Cambra de Diputats de Mèxic va guardar un minut de silenci en la seva memòria. Va marxar una dona lluitadora, reivindicativa, que va donar sentit ideològic a la seva professió. La seva gran amiga, l’escriptora Elena Poniatowska, li va dedicar la frase: “Tu aixeques remolins al teu pas”.
“Geologia i revolució” van
ser les dues passions d’aquesta geòloga menuda, de nas aixafat, a qui li
agradava molt llegir i xerrar als cafès de sobretaula, trafegar per la vida amb
la cadència pròpia dels tròpics, a l’aixopluc també de les turbulències de la
Terra.
“Només
llegint, estudiant
i
posant en qüestió podem
sortir
de la ignorància. La
nostra
sacsejada passa per
la
cultura”
Katia Krafft
Vida
(i mort) a la vora del volcà
 |
| Katia Krafft |
La majestuositat dels
volcans ha encisat totes les cultures des de temps immemorials. No en va, han
protagonitzat nombrosos mites i llegendes que pretenien donar algun sentit a la
seva esglaiadora i letal bellesa. Katia Krafft no va ser immune a aquesta
atracció i el seu atreviment en apropar-s’hi ens ha proporcionat un llegat
científic inigualable.
Katia Conrad va néixer a la regió francesa d’Alsàcia el 1942. Al llarg de la seva adolescència llegia àvidament tot el que li queia a les mans sobre volcans. Els seus pares, una mestra i un obrer sense cap relació amb la geologia, la van portar de viatge a Sicília per satisfer la seva set d’aquests grans colossos veient l’Etna, l’Stromboli i el Vulcà. Va estudiar a la Universitat d’Estrasburg, on es va especialitzar en física i geoquímica. Curiosa i metòdica, el seu primer treball científic li va aportar reconeixement com a jove talent de la vulcanologia. En aquests anys, va conèixer el que va ser el seu marit i company, Maurice Krafft; un geòleg que, com ella, havia crescut somiant amb volcans. A partir d’aquest moment les seves trajectòries personals i professionals es fan indissolubles.
Katia i Maurice van dedicar la seva vida a viatjar a qualsevol lloc del món davant del mínim indici d’erupció imminent. Carregats amb la càmera, van ser els primers a fotografiar i filmar volcans a poca distància de la lava. Eren conscients que la seva passió pels volcans eclipsava del tot la seva percepció del perill. Com si fossin atrets per encisadors cants de sirena, s’apropaven sense reserves a un perill de què qualsevol altre fugiria sense dubtar. De vegades, deien, no podien gravar i tot el que feien era quedar-se quiets, hipnotitzats per la calor i la lava que es desprenia. Titllats d’extravagants inicialment, erupció rere erupció, els seus reportatges van començar a despertar major interès al si de la comunitat científica, públic i autoritats.
Malgrat que les mostres de gasos i roques van permetre desenvolupar investigacions rellevants, va ser la divulgació d’aquest coneixement el que va fer que Katia i Maurice, “els diables dels volcans”, fossin cada vegada més reconeguts. Els darrers anys, van treballar dissenyant campanyes d’informació sobre el risc volcànic i el desenvolupament de dispositius d’alarma i auxili. El seu documental sobre les devastadores conseqüències de l’erupció del Nevado del Ruiz (Colòmbia, 1985) va servir per convèncer les autoritats filipines, al 1991, de la necessitat d’evacuar la població davant la imminent erupció del Pinatubo, salvant així, milers de vides.
Aquest mateix any va despertar-se el mont Unzen després de més de dos segles de letargia. Com sempre, Katia i Maurice ho van deixar tot per viatjar al Japó i filmar la que van anomenar “l’erupció més perillosa mai vista a la seva vida”, i ja n’havien estat testimonis de més de 150 en 25 anys de carrera professional. Malgrat l’experiència i les precaucions, no van poder evitar que un núvol ardent de gasos, roques i cendres els embolcallessin en qüestió de segons. Van morir al costat d’un altre vulcanòleg i quaranta periodistes que cobrien la notícia de l’erupció. Encara que als nostres ulls el seu final sembli tràgic, els Krafft van morir com van escollir viure: junts i “a prop d’un cràter, sentint la seva escalfor a la cara”.
“No és que flirtegi amb
la mort, a hores d’ara
no
m’importa, hi ha el
plaer
d’acostar-se a la bèstia
malgrat el risc que et
pugui caçar”
Kathryn
Dwyer Sullivan
La
nostra EVA espacial
 |
| Kathryn Dwyer Sullivan |
“Cabells castanys, ulls
verds, 1,67 m d’alçària i 68 kg de pes”, així descriu la fitxa oficial de la
NASA la primera dona de la història que va caminar per l’espai.
Kathryn Dwyer Sullivan va néixer el 3 d’octubre de 1951 a Paterson (New Jersey). El seu pare, enginyer aeroespacial, li va transmetre l’entusiasme per tot allò relacionat amb el cosmos. Però vet aquí que la jove Kathryn va decidir posar els peus a terra i estudiar Geologia a la Universitat de Califòrnia, llicenciant-se amb honors el 1973. Cinc anys més tard, a les fredes i velles terres de Nova Escòcia (Canadà), va aconseguir el seu doctorat per la Universitat de Dalhousie. Durant els seus estudis al Canadà, Sullivan va participar activament en un seguit d’expedicions oceanogràfiques sobre la dorsal Atlàntica i l’oceà Pacífic.
L’estiu de 1979, la Dra. Sullivan va fer un gir copernicà a la seva carrera, va canviar les tèrboles aigües marines per l’ensordidor silenci espacial. Tard o d’hora, es retorna a la infància. Ja convertida en una notable astronauta de la NASA, es va embarcar al transbordador espacial Challenger per viure la seva primera missió espacial. Amb trenta-tres anys acabats de fer, l’11 d’octubre de 1984, Kathryn Dwyer Sullivan va fer història: va ser la primera dona a realitzar una EVA (Activitat Extra-Vehicular). Al costat del seu company, David Leetsma, va caminar durant tres hores i mitja per l’ingràvid espai per mostrar al món que el Challenger podia proveir-se en òrbita.
Kathryn Sullivan va protagonitzar dos vols espacials més. L’abril del 1990, al transbordador espacial Discovery, va contribuir al desplegament del telescopi Hubble, l’ull humà més enllà de l’atmosfera terrestre. Dos anys més tard, l’abril de 1992, Sullivan va ser nomenada comandant del Laboratori Atmosfèric d’Aplicacions i Ciències, ubicat al mòdul de càrrega del transbordador espacial Atlantis. Des d’allà va dirigir dotze experiments científics per escrutar l’atmosfera de la Terra.
Després de comptar en el seu haver amb 532 hores a l’espai, Kathryn Sullivan abandona definitivament la NASA al 1993 per a ocupar càrrecs de rellevància a diverses institucions científiques. L’any 2011, el Senat dels Estats Units ratifica -per unanimitat- la proposta del president Barack Obama de nomenar la Dra. Sullivan amb el càrrec de subsecretària de Comerç per a l’Observació i Predicció Ambiental, així com administradora adjunta de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA). La geòloga aconsegueix unir terra, mar i aire sota l’ala d’una gran responsabilitat política.
L’any 2017, cessà dels càrrecs públics i es permet una vida dedicada a la divulgació científica. Però encara li quedava una gesta més per a sorprendre el món. El juny de 2020, 36 anys després de la caminada espacial, Sullivan es converteix en la primera dona a arribar a la fossa Challenger, el punt més profund de la Terra, situat a gairebé 11.000 m de profunditat en el Pacífic Sud.
Kathryn D. Sullivan ha portat una vida d’alts i baixos, en el sentit més literal de la paraula. És el que té ser una dona d’alta volada i profunda saviesa.
“La remor de les seves
passes per l’espai
continuarà fent camí
deambulant pels confins
de l’Univers”
Autoras: Rosa
Maria Mateos i Ana Ruiz Constant
Il·lustradora:
Nicola Uyà
